DESPRÉS DE LES CENDRES.

 

            Novament els incendis de setembre tornen a commocionar l’opinió pública, i no contribueixen a fer reflexions fredes, serenes i racionals. Al llarg d’un estiu ple de focs, hem pogut conèixer un veritable allau d’opinions als mitjans de comunicació, moltes d’elles viscerals, apassionades i poc fonamentades. Moltes vegades contradictòries i confuses. Hi ha hagut una gran coincidència en alguns lemes: “cal netejar el bosc”, “la prevenció es fa a l’hivern”, etc... Però quan es considera en detall, no sé sap ben bé que vol dir açò; sembla que cadascú li dona un significat diferent. Netejar què?... Prevenir com?...

            Gran part de les opinions aparegudes, concebeixen el bosc només com a un conjunt d’arbres, i poc més, i és açò l’única cosa que es pretén “salvar”. Però aquesta simplificació no és un bosc en el sentit estricte de la paraula, en el seu significat ecològic. Potser que en alguns casos (o fins i tot en bastants, però s’hauria de justificar bé) ens calguen aquests conjunts d’arbres, més semblants a un jardí o a un conreu, que a un veritable ecosistema natural, ja siga per motius econòmics, socials, paisatgístics, etc... Però és segur, totalment segur, que a banda d’aquests espais, ens calen veritables boscos, amb la seua complexitat i amb la seua integritat (amb allò que alguns denominen “brutícia”, amb absoluta falta de rigor).

            Sobretot, si volem aconseguir objectius que, en tota classe de tractats internacionals, cimeres, documents científics i lleis, apareixen com a destacats i essencials. Si volem mantindre la biodiversitat (o fins i tot recuperar-la), protegir els aqüífers i el sòl fèrtil, tot evitant l’erosió, si volem lluitar contra el canvi climàtic, etc... aleshores necessitem una bona part del territori que conserve boscos en el sentit ecològic de la paraula, amb el màxim nivell de naturalitat i originalitat, amb diversitat de components, amb arbusts, herbes i lianes, amb una fauna diversa i amb una flora bacteriana al sòl ben desenvolupada i conservada.

            Moltes de les propostes que voluntariosa i ardorosament s’han fet aquest estiu en tertúlies, articles i proclames són incompatibles amb la conservació i l’expansió d’aquests veritables boscos. A més a més, tampoc acabaran amb el problema dels incendis (donat que no incideixen en les causes del problema). Calen, en canvi, estratègies contra els incendis que siguen respectuoses amb el sòl fèrtil i amb la resta de components de l’ecosistema. Calen opcions de gestió molt més acurades i racionals, que les “neteges”, els “tallafocs” i altres intervencions agressives que es proposen.

            D’altra banda, aquestes “solucions” agressives no garanteixen que no hi hagen incendis o que no vagen a ser perillosos i difícils de controlar. Alguns dels incendis greus d’aquest estiu s’han produït en zones bastant netejades i quadriculades, per tallafocs i pistes forestals (com el del Teleno, a Lleó, on cremaren més de 10.000 ha).

            La major part dels incendis tenen causes humanes, fonamentalment negligències, accidents i imprudències. És, per tant, en evitar aquestes causes, de vegades banals, estúpides, absurdes,... en què s’haurien de concentrar els esforços, i no en eliminar la vegetació natural, que mai es crema sense causes concretes. La vegetació, per inflamable que siga, mai es crema tota sola.

            Tanmateix s’ha retallat en vigilància i en la veritable prevenció (evitar les causes) dels incendis, i s’intervé encara tard, perquè no es detecten a temps molts focs o es subestima la perillositat d’un menut conat. Dedicar els escassos diners adreçats al medi ambient a eliminar vegetació, i desprotegir i alterar el sòl, esdevé una absurditat, quan tenim tantes mancances en veritable prevenció.

            Tant la prevenció d’incendis i d’altres agressions (no oblidem que, a més del foc, el bosc es degrada per altres factors, com ara, l’urbanisme, la construcció d’infraestructures i la contaminació, per exemple), com la regeneració i restauració d’ecosistemes degradats, s’han d’enfocar ecològicament, per damunt de qualsevol altre criteri economicista o sociològic, (almenys, en una bona part del territori forestal, encara que poden haver-hi excepcions, però no tantes), han d’estar ben fonamentades i executades amb criteris científics, amb dos objectius irrenunciables: mantindre la biodiversitat i evitar l’erosió. Qualsevol altre objectiu, ve després d’aquests dos. Lamentablement la frustració, la ràbia i la tristesa que generen els incendis no sempre van acompanyades de reflexions racionals, realistes i sostenibles.

Carles Arnal (Doctor en Biologia; Comissió Forestal d’Acció Ecologista-Agró)

SEMINARI DEL PROGRAMA MED (PROJECTE CYPFIRE)

Barreres verdes de xiprers contra els incendis: Una solució factible, ecològica i econòmica per a salvaguardar les regions mediterrànies. 

Jardí Botànic de València, Auditori Joan Plaça, carrer de Quart núm. 80

Dijous, 27 de setembre del 2012

Tota la informació.

La Plataforma d'Afectats pels Incendis celebra una manifestació aquest divendres 27 de juliol a partir de les 19:00 hores a la ciutat de València. La protesta eixirà de les Torres de Serrans, on també finalitzarà. Amb aquesta manifestació, la plataforma vol mostrar la seua indignació per l'abandonament dels boscos i les agressions que pateixen les els ecosistemes forestals, a més a més d'exigir les següents accions a les administracions implicades en la gestió de la catàstrofe natural que hem patit:

1. Investigació i informació transparent sobre les causes dels incendis.
2. Posada en marxa d'un pla integral per a la recuperació i desenvolupament de tots els municipis afectats.
3. Cessió de la gestió de fons i treballs als ajuntaments, amb participació veïnal.
4. Declaració de zona catastròfica per als municipis afectats.

L’educació ambiental, una ferramenta oblidada per a combatre els incendis forestals.

L’educació i la formació haurien de tindre un paper clau en la política de prevenció de la Generalitat Valenciana

Després de vore com el foc arrasa en menys d’una setmana quasi 50.000 hectàrees de massa forestal al nostre territori, la indignació no para de créixer entre la societat valenciana, especialment entre els veïns afectats pels incendis de Dos Aguas i Andilla. Durant els darrers dies no hem parat d’escoltar veus crítiques amb la política de prevenció i extinció d’incendis de la Generalitat Valenciana. Tanmateix, moltes d’estes declaracions ben intencionades, fetes en calent, poden resultar perilloses per a la conservació del nostre patrimoni forestal, especialment la demanda de tallafocs i de neteges vegetals, que amb tota seguretat seran utilitzades pels responsables polítics d’esta catàstrofe en benefici propi.

La prevenció és el conjunt de mesures que es prenen anticipadament per a evitar un risc. Tanmateix en el cas de la prevenció dels incendis forestal no existeix un consens social respecte a estes mesures. Ni tampoc existeix este consens pel que respecta als riscos potencials que provoquen desastres naturals com els dels incendis de Dos Aguas i Andilla, que han calcinat en menys d’una setmana quasi50.000 hectàrees dels nostres boscos. Una xifra que supera la superfície del País Valencià arrasada pel foc durant l’última dècada, i a la qual cal sumar desgraciadament la mort d’un pilot d’helicòpter durant l’extinció del foc de Dos Aguas.

Tots sabem que la principal causa per la qual s’incendia la muntanya és el ser humà, ja siga per labogeria d’un piròman, els interessos econòmics d’un sistema urbanístic depredador del territori o per la negligència d’una persona poc formada o poc educada en matèria ambiental, que infravalora la perillositat de les seues actuacions en la muntanya. Presumptament esta ha sigut la causa dels dos grans incendis que hem patit fins al moment este estiu. Dues negligències (l’espurna d’una radial a Dos Aguas i una crema agrícola a Andilla) que han convertit els boscos de l’interior de València i de part de Castelló en sendra.

Un sistema efectiu de prevenció d’incendis forestals hauria pogut evitar este desastre amb la ràpida actuació dels serveis de vigilància (eixos que la Generalitat Valenciana no ha parat de retallar des de l’inici de la crisi...). Primer, aturant l’ús de la radial o la crema agrícola abans de la primera flama. O donant ràpidament l’alerta, una vegada iniciat el foc. Tanmateix, un verdader sistema de prevenció d’incendis encara haguera actuat abans amb una ferramenta que massa a sovint passa inadvertida per a l’administració: l’educació ambiental i la formació, especialment la dels treballadors que desenvolupen la seua feina en l’àmbit rural.

El primer pas que s’ha de donar per a combatre els incendis forestals és evitar que cap treballador utilitze en la muntanya una radial o una ferramenta semblant amb alerta 3 (nivell màxim de preemergència), com va ocórrer presumptament el passat dijous 28 de juny a Dos Aguas (i que va ser també la causa de l’incendi de 2007 al Maestrat, que es va quedar a les portes del Parc Natural de Penyagolosa després de calcinar més de 5.000 hectàrees). O que cap llaurador faça una crema agrícola en estes condicions, com en teoria va passar el passat divendres 29 de juny a Andilla. O que cap excursionista faça foc fora dels llocs habilitats i en dies on el sistema de preemergència ho impedisca. I açò només s’aconsegueix amb formació i amb educació, ja que no només cal informar a la gent dels riscos de la seua actuació, sinó convéncer-los de la perillositat d’estes pràctiques que posen en perill el patrimoni natural de tots els valencians. Malauradament, l’educació i la formació són dos de les ferramentes que l’administració autonòmica ha oblidat este hivern i els anteriors i ara ho paguem durant l’estiu.

Estes ferramentes reduirien substancialment els incendis forestals al nostre territori, encara que cal ser conscients que no els eradicarien per complet en un ecosistema mediterrani com el nostre. Sempre estan els riscos naturals, com el llamp que va provocar un xicotet foc el passat diumenge 1 de juliol a la muntanya saguntina de Romeu, i el dels piròmans. Per això, cal també un sistema d’extinció d’incendis format per professionals ben pagats, formats i amb estabilitat laboral (és el mínim que es pot demanar per a uns treballadors que es juguen la vida defensant els nostres boscos de les flames), i que en un temps rècord arriben i apaguen l’incendi abans que vaja a més i ja siga massa tard per a poder aturar el foc.

Malauradament, els serveis d’extinció, com també ha passat amb els de vigilància i prevenció, porten des de l’inici de la crisi patint la tisora pressupostària de la Generalitat Valenciana. Jutgen vostés mateixos les conseqüències d’estes retallades, en un país on els nostres governants s’han gastat els nostres diners en projectes megalòmans per a la projecció personal del polític de torn. Ací pot ser també faça falta més educació i formació, però concretament democràtica i de com gestionar la Res Pública...

La política forestal de la Generalitat Valenciana (o millor dit la no política forestal) és la que ens ha portat, junt a uns paràmetres meteorològics certament adversos, a patir esta debacle mediambiental i, a més a més, ha enverinat el debat de com gestionar el món rural valencià i de com previndre els incendis forestals. Este és el cas, per exemple, del tòpic de la necessitat imperiosa de fer tallafocs o neteges dels boscos per a reduir el combustible vegetal de les muntanyes. Eixa bomba de rellotgeria que està en boca de tots últimament... Doncs bé, ací també fa falta pedagogia, educació i formació per a combatre estos tòpics anacrònics de com gestionar els forests.

No podem oblidar que l’injuriat combustible vegetal forma part de la biodiversitat dels nostres boscos. Parlem dels llentiscles, els arborcers, els romers, les lavandes, les albaides i la resta d’arbustos que entapissen les nostres muntanyes, alberguen a la nostra fauna, protegixen els nostres sòls, retenen la humitat... Algú s’imagina un bosc sense estes plantes? Què sentit té tindre forests que siguen només un monocultiu de pins? Cap. Això no és un bosc. I què podem dir dels tallafocs, unes infraestructures cares de construir i encara més cares de mantenir, que guanyen eleccions però que malauradament no frenen els incendis forestals. O és que no hi havia cap tallafoc en les zones calcinades pels incendis de Dos Aguas i d’Andilla? Anem a fer ara, en calent, més tallafocs que després l’administració s’oblidarà de mantenir? No paga la pena.

L’educació ambiental i la formació haurien de ser dos dels pilars bàsics de la política de prevenció d’incendis forestals del País Valencià (que hauria d’estar consensuada per tots els agents implicats i no imposada pels interessos polítics puntuals), juntament amb altres mesures com la millora dels sistemes de vigilància, prevenció i extinció, o la posada en marxa de polítiques per a fomentar la supervivència del món rural (massa temps abandonat al nostre territori), amb fórmules per a fixar les rendes, mantindre els cultius de secà, la ramaderia i potenciar el turisme rural sostenible. Només així, podrem evitar noves catàstrofes com les dels incendis de Dos Aguas i Andilla, que han convertit en cendra dos dels nostres pulmons verds.

Per cert, en el diccionari un parell de paraules abans de prevenció està prevaricació.

Juan Ruiz, Comissió d’Educació Ambiental d’AE-Agró.

ENSENYANCES DEL FOC

 

            Els grans incendis de finals de juny i inici de juliol deixaran durant molts anys els seus efectes en el territori i en la ment dels valencians. S’han d’obtenir necessàriament ensenyances i fer tot el possible perquè no torne a repetir-se una catàstrofe semblant.

            Primer que res sobrava la prepotència del govern valencià del PP, que afirmava temeràriament que, des de que ells governen, els incendis estan controlats. Cert és que després del 1994 (un any extraordinari, no ho oblidem, no sols al País Valencià, sinó a tota la Mediterrània) les extensions globals cremades havien disminuït prou. Malgrat això, durant aquest període hem patit incendis greus afectant a àrees forestals valuoses, i sobretot, hi ha una data que els ecologistes hem remarcat una i altra vegada: la quantitat d’incendis anuals, de mitjana, no ha disminuït, i segueix sent comparable a la mitjana dels anys 80 i principis dels 90. Açò significa que la prevenció segueix fallant, que en aquests anys, no s’han aconseguit avanços importants en evitar les causes (humanes) dels focs. El risc estava ahí, en una combinació de mala sort, males condicions climàtiques i disminució de recursos en detecció i primera intervenció, el desastre estava servit.

            En segon lloc, sembla que els incendis han estat resultat, sobretot, de negligències, algunes de les quals es podrien qualificar d’estúpides. Tampoc és cap novetat. Quasi el 90% dels incendis al País Valencià tenen causes humanes, i la major part són negligències i accidents evitables, rigorosament evitables,... amb una bona i veritable política de prevenció. Una prevenció (l’única que realment mereix eixe nom) adreçada a evitar aquestes causes humanes i que implica una estricta regulació d’usos, molta informació i vigilància, i mesures eficaces de dissuasió. Totes aquestes mesures costen molts menys diners i representen més llocs de treball que les actuacions d’eliminació de vegetació natural de la muntanya, sota el nom, incorrecte, de “neteges de vegetació” i tallafocs. L’eliminació de vegetació no evita els incendis, i quasi mai impedeix l’avanç de les flames; a canvi els seus efectes sobre la fauna, la flora, el sòl fèrtil i el paisatge són molt negatius. Ja ho hem repetit: aquest model equivocat de “silvicultura destructiva” no sols no evitarà els focs, sinó que pot tindre efectes sobre els ecosistemes naturals tan destructius o més que els incendis, i fan avançar l’erosió, el principal risc ecològic de les nostres terres. Cal que es canvie ja, l’antiquat sistema de gestió forestal, totalment antiecològic.

            Es comprèn que algunes persones, amb la desesperació que causen les flames, reclamen “netejar els boscos”, però açò no evitarà els focs i destrossarà encara més les nostres muntanyes. Aquestes falses “neteges” (perquè la vegetació natural no és brutícia: és la vegetació que hem de salvar i protegir, en comptes d’eliminar), generen vegetació cada vegada més degradada (és a dir, amb menys valor ecològic i paisatgístic) que és també la vegetació més inflamable i la que es regenera pitjor després del foc. Hem d’anar en sentit contrari: reconstruir al màxim els boscos diversos i pluriestratificats amb vegetació menys inflamable i amb més capacitat de rebrot després del foc: açò implicaria una regeneració espontània i molt més ràpida.

            Finalment, queden les denúncies de retards en les primeres actuacions i altres errades de coordinació i estratègia. S’ha de fer una investigació rigorosa i independent de tot el procés i les actuacions en relació a aquests greus incendis per detectar les mancances i les errades, com també venim demanant els ecologistes davant cada gran incendi. En tot cas, està clar que una primera intervenció ràpida és la clau de tot i açò va unit a una detecció immediata; i novament tornem a l’evidència, s’ha retallat justament en les tasques de vigilància. No tenim dades globals de les retallades perquè l’administració les amaga sota capes d’opacitat i no respon a preguntes dels ecologistes ni dels parlamentaris de l’oposició, però hi ha casos concrets en comarques i paratges naturals que ho recolzen. Aquestes mesures són les més barates. No es tracta tant d’invertir milionades com d’invertir bé. Açò mateix és vàlid en relació amb les actuacions de regeneració i recuperació de les zones cremades. No volem promeses de milers d’hectàrees repoblades que mai es realitzaran; volem accions ecològicament respectuoses, amb base científica i ajudant la regeneració natural. És possible i és necessari.

COMISSIÓ FORESTAL D’ACCIÓ ECOLOGISTA-AGRÓ.

COMUNICAT D’ACCIÓ ECOLOGISTA AGRÓ:

AL·LEGACIONS AL PATFOR.

Acció Ecologista-Agró i altres entitats que integren Bosc Viu han presentat gran quantitat d’al·legacions a la versió definitiva del Pla d’Acció Territorial Forestal (PATFOR) elaborat per la Conselleria de Medi Ambient.

Aquest Pla pretén augmentar la “rendibilitat” del bosc a costa d’explotar-lo de manera insostenible. Pretén simplificar tràmits, eliminar regulacions i facilitar l’extracció accelerada de recursos naturals amb un greu impacte ambiental i dubtosa viabilitat econòmica.

            El 23 de març es va publicar al DOGV l’anunci d’exposició pública de la versió definitiva del PATFOR, que encara empitjora la seua versió preliminar. En la versió final, desapareix la consideració de sòl no urbanitzable d’especial protecció per als terrenys forestals estratègics (la part minoritària dels boscos, que tenen un major valor ambiental). Han desaparegut condicionants que limitaven roturacions, eliminació de vegetació o edificacions en pendents elevats i també s’eliminen exigències als promotors de construccions en sòl forestal, com la prèvia disponibilitat d’accessos, sanejament, aigua i electricitat,… En definitiva, augmenta la desprotecció dels boscos i facilita la seua ocupació i degradació accelerada.

            Agró considera que aquest Pla insisteix en un model d’explotació del bosc que ja ha passat a la història i que no té futur, però que pot tindre conseqüències greus sobre el patrimoni natural de les nostres muntanyes. En comptes d’apostar per noves vies de rendibilitat del bosc, compatibles amb la seua conservació, com un turisme rural ben regulat i les activitats de conservació i regeneració, que poden generar molts llocs de treball, s’aposta per intensificar les tales, l’extracció massiva de biomassa, obrir la porta a la urbanització disseminada i circuits per a vehicles de motor en la muntanya. Per a permetre açò, es rebaixen o eliminen les prevencions i cauteles ambientals.

            El PATFOR considera de manera molt insuficient el risc erosiu de les nostres terres forestals (el risc més greu que poden patir i que farà avançar la desertificació) i infravalora els impactes ambientals de les actuacions que promou i tolera. En termes generals promou l’eliminació de coberta vegetal a gran escala en els nostres ecosistemes forestals. Açò implicarà danys importants en relació a la biodiversitat i les funcions i serveis de regulació del bosc, que queden relegades en un segon terme, front a les prioritats “productives”. Una explotació insostenible, que no té cap sostenibilitat, ni possibilitats de manteniment futur. És només una jugada desesperada a curt termini per a treure quatre euros dels boscos a canvi d’arruïnar-los per a sempre.

            El valor més gran, la font més important de recursos, inclosos els econòmics i socials, és el manteniment del valor ecològic del bosc. El PATFOR ho ignora i permet la seua degradació. Això sí, empra un llenguatge “políticament correcte” repetint la paraula “sostenible”, sense cap sentit real. El text del PATFOR està ple de trampes de llenguatge, com considerar les activitats d’explotació i extracció com a serveis ambientals, quan són just el contrari (sobretot si no es regulen molt estrictament, com és el cas).

            En les seues al·legacions, Agró destaca també que la participació social en la redacció del pla i en els òrgans de participació previstos és molt esbiaixada, marginant a sindicats, col·lectius conservacionistes, excursionistes, universitats i centres públics d’investigació.

Comissió Forestal d’Acció Ecologista-Agró.

DIA DE L’ARBRE 2012, AMB ADIEM I LA COLLA ECOLOGISTA L’ARREL.

El 31 de gener, dia en què es celebra el Dia de l’Arbre, la Colla Ecologista l’Arrel, de la mà dels integrants d’ADIEM, ha encetat la segona fase de la campanya de reforestacions 2011-2012. (Durant aquesta fase es realitzen les reforestacions amb el transplantament d’arbres, mentre que des d’octubre, les tasques s’han limitat a la realització de clots).

La zona triada per a reforestar en aquesta ocasió es troba en la perifèria de la població d’Ontinyent, i amb aquesta intervenció, es pretén iniciar una nova línia de treball que complemente les intervencions en zones forestals i que ja s’estan executant. A les zones periurbanes de les ciutats, existeixen retallades de terra que, per uns motius o altres, han quedat abandonades. En moltes ocasions, aquestes superfícies es troben plenes de residus abocats per desaprensius amb comportaments incívics.

La finalitat d’aquesta iniciativa és, per tant, doble; per una banda, es pretén revaloritzar aquests espais que ara tenen poca consideració, embellint-los per al gaudi de totes i tots, i per altra banda, dotar-los d’un cert caire forestal, que de segur, en un temps antiquíssim disposaven. Si bé és cert que aquests espais no arribaran mai a ser boscos, sí que poden servir per a subministrar llavors en el futur, que siguen usades en la gestió de vivers forestals, com per exemple, el que administra la pròpia Arrel.

Al llarg del matí, els components d’ADIEM han plantat un total de 39 plançons d’espècies autòctones del bosc mediterrani. Han estat un grup de roures (Quecus faginea), freixes de flor (Fraxinus ornus) i arbocers (Arbutus unedo); arbres bells que, pel fet de ser autòctons, es troben perfectament adaptats a les condicions ambientals del nostre territori i compleixen perfectament la funció que tenen encomanats els arbres i les formacions vegetals.

Aprofitem l’ocasió, per a convidar a la ciutadania en general, a sumar-se a les iniciatives populars de reforestació organitzades per la Colla Ecologista l’Arrel, que es difondran en breu i que es troben emmarcades en un projecte de restauració forestal que porta vigent més de 20 anys i que pretén defensar, promoure i reforçar els boscos autòctons.

Ontinyent, a 31 de gener del 2012