L’ARBRE ALS BOSCOS URBANS. CIÈNCIA I EMERGÈNCIA DE LA MÀGIA.

El passat dimecres 9 de novembre, es va celebrar al Jardí Botànic de la Universitat de València, aquesta conferència a càrrec de José Manuel Rodríguez, que es membre de AEA, “Asociación Española de Arboricultura”, i pertany a l’Escola de Jardineria i Centre d’Estudis Ambientals “Joaquín Romero Murube” de Sevilla. Ha participat, entre altres projectes, en el disseny dels jardins dels espais de l’Expo 92 de Sevilla.

Partint des d’una base científica, José Manuel va anar desgranant l’univers dels arbres de les ciutats, per a acabar fent-nos descobrir, el caire màgic de les zones arbrades urbanes, per la fascinació que desperta entre la ciutadania, la convivència amb aquests arbres, incloent-hi els monumentals, i comunitats vegetals.

L’arbrat a les ciutats s’ha d’entendre des de tres perspectives diferents. Són el que s’anomenen Primera Natura i Segona Natura, segons el filòsof Descartes i la seua visió cartesiana de la vida, i la Terza Natura de l’italià Jacopo Bonfadio, que pretén millorar la natura de les coses a través de l’art. D’aquesta manera, l’aproximació a l’arbrat s’ha de fer considerant els següents aspectes:

• Primer: Les funcions que realitzen els arbres i la resta d’espècies vegetals dins de l’ecosistema urbà, és a dir, absorció de CO₂, formació d’hàbitats per a la fauna urbana, l’arbre com a talaia per a les aus, etc...
• Segon: La gestió que es fa d’aquests espais, tan pel que fa al disseny, com al seu manteniment.
• Tercer: Els beneficis intangibles que aporta a nivell espiritual, per la seua bellesa i la creació d’ambients amables.

Sobre el disseny de les zones verdes urbanes, va insistir en la creació d’equips multidisciplinars, amb arquitectes, paisatgistes, i d’altres, que treballen realment de forma conjunta, i no com a la juxtaposició de diferents produccions, més o menys independents. En l’arrel als problemes existents en la pràctica, es troba l’aplicació del paradigma causa-efecte que intenta donar solucions senzilles en un món complex, i com a antídot, el ponent va proposar l’assumpció del paradigma de la complexitat. Perquè la realitat així ho és, i la seua interpretació s’ha d’entendre, no com a la suma de les parts, sinó com la valoració de totes les sinèrgies que es produeixen en posar tots els elements junts.

També va fer una referència a l’obra literària “Al Nord la muntanya, al Sud el llac, a l’Oest el camí, a l’Est el riu”, de l’escriptor hongarès Lászlo Krasznahorkai, en què s’explica la història d’un jove de 1000 anys, que cerca el jardí més bell del món. El protagonista acaba visitant un monestir al Japó on es cultiva el xiprer hinoki (Chamaecyparis obtusa), conreat per la seua fusta d’alta qualitat que es utilitzada en la construcció de temples, palaus, santuaris, teatres, etc... Finalment, després d’haver visitat 99 jardins espectaculars i no haver trobat el jardí més bonic del món, descobreix un hort on un toryo, cuidador dels arbres, s’encarrega de tenir cura dels xiprers hinoki, que són originaris de la Xina, i que van poder fructificar només una vegada, quan el pol·len va ser capaç de recórrer els 3000 km que els separaven de les comunitats de xiprer hinoki residents a la Xina. Amb això l’escriptor pretén fer descobrir la bellesa de lo quotidià i desplaçar allò secret al centre d’atenció.

QUÈ NO SIGA TOT DESTRUCCIÓ.


Entre tanta notícia roïna referent als boscos i la seua gestió, almenys en aquestes contrades, "la millor terreta del món", et convidem a gaudir del següent vídeo que mostra una xicoteta part d'allò que atresoren els boscos.


Dura uns 9 minuts, però realment paga la pena.





Font: BBC Planet Earth Episodes Music - Medwyn Goodall. Track 1 - Headwind Track 2 - Whisper On The Moors


(Si al rebre la notificació per correu, no el pots visualitzar, accedeix directament al bloc http://boscviu.blogspot.com/2011/11/que-no-siga-tot-destruccio.html) 

NOVA TALA DE PINS AL PARC NATURAL DEL PENYAGOLOSA.

La tala de pins s'ha realitzat amb l'excusa de combatre una plaga de vesc (Viscum album) i es troba enmarcada en un pla de deu anys que pretén l'abatiment de 8000 pins, "Pla de control del vesc". 

Va ser l'any 2010 quan va començar la tala i s'estima que es van retirar uns 3000 pins, només en aquell any. A finals de l'any passat, la Conselleria de Medi Ambient de la G.V., va anunciar que durant l'any 2011, a causa de la manca de consignació pressupostària per a continuar el "Pla de control del vesc", anaven a cancel·lar-se les operacions en què es pretenien tallar 900 pins més.

En les fotografies, es pot observar que la tala afecta a exemplars de gran port.

El vesc és una planta semiparàsita que arrela en l'escorça dels arbres, alimentant-se a partir de la saba d'aquests. Els arbres i arbusts hostes poden ser frondosos o resinosos, com és el cas de les coníferes i les plantes rosàcies, pomeres i cirerers, per exemple. El vesc, en el parc natural del Penyagolosa, ha conviscut amb els pins durant molt de temps, sense suposar cap amenaça a la supervivència de la pineda. En tot cas, el fet que un pi estiga afectat pel vesc, pot suposar o no, la seua mort i punt (cosa que es produeix rarament). Ara bé, si tallem el pi amb aquesta excusa, el resultat obvi és l'eliminació de l'exemplar en qüestió.

Les alternatives a aquest pla, passen necessàriament per la facilitació de l'establiment en la zona, d'altres arbres i arbusts que proporcionen fruits per a les aus frugívores que s'alimenten del fruit del vesc, suposant així, el principal vehicle d'expansió de la planta paràsita. Amb el règim alimentari alternatiu, l'expansió de la plaga minvaria considerablement.

En la següent presentació, es poden observar els treballs de tala i extracció dels arbres realitzats en 2010. Cal destacar l'afecció al sòl provocada per l'arrossegament dels troncs, l'afecció a arbres d'altres espècies, com per exemple aurons (Acer opalus subsp. granatense) que curiosament formen part de la vegetació clímax de la zona on es van produir les tales, i no els pins en qüestió, i la caiguda de caixes-niu.

NOTA DE PREMSA (11/11/2011).


Informació sobre el vesc i el seu tractament 
(Departamento de Medio Ambiente, Gobierno de Aragón)

MICORIZES: LA PART INVISIBLE DEL BOSC.

Nova conferència al Jardí Botànic de València, en el marc de les celebracions per ser el 2011 l'any internacional dels boscos. Programació.

   

L'auditori Joan Plaça del Jardí Botànic, va acollir el dimecres 2 de novembre, el quart episodi d'aquest cicle de conferències. En aquesta ocasió, el ponent va estar el Dr. Mario Honrubia, Catedràtic de Biologia Vegetal de la Universitat de Murcia. 

Les micorizes són la part invisible del bosc, però no per això, són menys importants. De fet, s'estima que el 55% de tota la biomassa del sistema "bosc", contemplant la seua totalitat, l'aèria i la soterrada, es troba en el sòl, formada per les arrels de les plantes i una infinitat de micelis i bacteris, profundament relacionats entre ells i amb les plantes amb què s'associen, una autèntica xarxa de xarxes. El 45% de biomassa restant, el forma la part aèria de les plantes; és la part visible del bosc. 

Però la importància de les micorizes no radica simplement en la seua predominança, en termes purament quantitatius, si no que va més enllà, fins al punt de suposar un element vital per a la supervivència de l'ecosistema. En general, es pot dir, que el conjunt de plantes que veiem no podrien sobreviure sense la presència de les micorizes, almenys una bona quantitat d'elles, perquè al voltant del 70% de les plantes terrestres en forma de micorizes.

La micoriza és la simbiosi que es produeix entre el miceli d'un fong i les arrels d'una planta. Fruit d'aquesta col·laboració interdependent, la planta subministra Carboni al miceli, i aquest li proporciona sals minerals (Fósfor, Nitrógen, Calci i Potassi), a més d'aigua, a la planta. Per a aquesta última, la micoriza li suposa explorar un volum de sòl molt superior al que arriba amb les seues arrels, al afegir-li les hifes del fong. Per si això no fos suficient, la presència del fong fa que la planta siga més resistent als canvis de temperatura i l'acidificació del sòl derivada de la presència de Sofre, Magnesi i Alumini, i a més a més, algunes reaccions fisiològiques del fong, indueixen a l'arrel a mantenir-se activa durant més temps.

Després de realitzar una analisi de la morfologia de les micorizes, classificant-les entre ectomicorizes (aquelles en què les hifes del fong no penetren en l'interior de les cèl·lules de l'arrel, com es produeix amb els fajos, roures, carrasques, pins, etc...), endomicorizes (les hifes s'introdueixen, en primer lloc, entre les cèl·lules de l'arrel, per a acabar penetrant-les, com per exemple succeïx amb les plantes herbàcies i graminees) i les ectendomicorizes (presenten mantell, com les ectomicorizes, però també penetren en l'interior de les cèl·lules), el Dr. Honrubia va fer un repàs de l'evolució que han sofert les micorizes a llarg de la història del planeta. 


Com a fet més rellevant en la seua tasca investigadora, caldria nomenar l'estudi de les aquaporines, proteïnes transmembranals encarregades de transportar l'aigua, a través dels compartiments cel·lulars, que s'aplica en la micoriza de plantes destinades a zones desèrtiques, com ara Emirats Àrabs. Aquesta proteïna va ser descoberta per Peter Agre, qui va obtenir el Nobel de Química en 2003.

Per  a finalitzar la conferència, era pràcticament obligatori parlar de les seues aplicacions a la micosilvicultura, aspecte que ha adquirit una gran importància en els últims temps per afavorir el desenvolupament de zones rurals de muntanya, amb sengles projectes micodes i micosylva. És de desitjar que els gestors de les nostres forests prengen bona nota del veritable potencial de les activitats micològiques, que poden arribar a suposar el triple de beneficis, si ho comparem amb aquells què s'obtindrien amb la tala, considerant un únic torn de tala. 

El CES cuestiona el cambio legal del Consell para recalificar montes quemados

El Comité Económico y Social advierte a la Generalitat que debe respetar la ley de Montes, que permite variar el uso de zonas afectadas por incendios durante 30 años sólo si estaba previsto antes del siniestro.

Llegir més.

EL RAMAT DE CABRES DE L'ALT DEL MORO HA AFECTAT A LA MICRORESERVA DE FLORA "PENYA DELS GAVILANS".

El ramat de cabres, que pastura sense cap tipus de control per l'entorn de l'Alt del Moro, del municipi de Fontanars dels Alforins, afecta a una Microreserva de Flora, que compta amb la presència de Campanula mollis.

           

A la Penya de la Safra es troba l'única població valenciana de Campanula mollis. Aquesta població, que va ser descoberta per tècnics de la Conselleria de Medi Ambient, es trobava també a la Penya dels Gavilans, motiu pel qual va ser declarada la Microreserva de Flora Penya dels Gavilans.

Encara que el motiu principal de la declaració de microreserva va ser l'existència de la Campanula mollis, també s'hi pot trobar tot un seguit de plantes rares dels cingles (Erodium foetidum, Dianthus broteri, Micromeria fruticosa, Ephedra fragilis, etc...), dels peus dels cingles (Stenbergia colchicifolia, Parentucellia latifolia), així com, en els arenals de les proximitats del Teular de la Safra (Linaria depauperata subsp. hegelmairei, Herniaria fruticosa, Sideritis chamaedryfolia, etc...).

Fa més d'un any, tècnics de la Conselleria de Medi Ambient i biòlegs de la zona, van constatar la desaparició de la comunitat de Campanula mollis de la Penya dels Gavilans, al mateix temps que es podien observar excrements de cabra en la zona que ocupa la Microreserva de Flora.

LA SALUT DELS BOSCOS: ELS LÍQUENS COM A BIOINDICADORS.


Quart capítol del cicle de conferències 2011 del Jardí Botànic U.V., dedicat a l'any internacional dels boscos. Programació.

La conferència, celebrada el dimecres 26 d'octubre a l'auditori Joan Plaça del Botànic, va estar a càrrec de la Dra. Eva Barreno que és catedràtica de botànica de la Universitat de València i membre de l'Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (ICBIBE).

Els líquens són uns magnífics indicadors de la salut dels boscos i de la biodiversitat que atresoren. La seua funció, com a bioindicadors, no té res que envejar a la dels aparells més sofisticats, i inclús, tenen majors avantatges perquè, aquests últims, poden fallar en els moments més inoportuns. El seu creixement molt lent i la gran sensibilitat a les condicions ambientals, provocada per la manca d'una "pell" protectora com la de l'escorça d'altres espècies vegetals, els converteix en inmillorables registres ambientals que memoritzen els canvis en el medi en què s'integren.

Espanya junt a Grècia, són els únics països europeus que no incorporen els resultats subministrats per aquests bioindicadors en la gestió dels espais naturals, com així ho fan, la resta dels països europeus i altres del món occidental.

En la primera part de la seua intervenció, la Dra. Barreno va fer una síntesi sobre els treballs d'investigació que realitza en el camp de la simbiogènesi (entre un fong i una alga) dels líquens, i que són de primera referència a nivell mundial.

Seguidament, va relatar l'estat de conservació dels líquens i, en paral·lel, de la biodiversitat en general, en diferents punts del món, com ara, Califòrnia, Mèxic, Europa i Espanya. Per a acabar, descrigué el cas valencià, de la mà de tres espais emblemàtics, com són el Carrascar de la Font Roja, la Serra d'Espadà i el Barranc dels Horts i altres punts del Maestrat. Malauradament, els escenaris de degradació paulatina d'aquests ecosistemes que van ser predits fa dues dècades, no han servit per a frenar la degradació d'aquests que pot ser constatada actualment.

Com a conclusió, la presència de grans quantitats de carboni atmosfèric i de compostos de sofre per la crema de combustibles fòssils, l'acumulació de nitrats provocada pel sobrepastoreig, a més de la presència d'ozó troposfèric, són les principals amenaces per als líquens i els nostres boscos.