Bosc Viu

MICORIZES: LA PART INVISIBLE DEL BOSC.

Nova conferència al Jardí Botànic de València, en el marc de les celebracions per ser el 2011 l'any internacional dels boscos. Programació.

   

L'auditori Joan Plaça del Jardí Botànic, va acollir el dimecres 2 de novembre, el quart episodi d'aquest cicle de conferències. En aquesta ocasió, el ponent va estar el Dr. Mario Honrubia, Catedràtic de Biologia Vegetal de la Universitat de Murcia. 

Les micorizes són la part invisible del bosc, però no per això, són menys importants. De fet, s'estima que el 55% de tota la biomassa del sistema "bosc", contemplant la seua totalitat, l'aèria i la soterrada, es troba en el sòl, formada per les arrels de les plantes i una infinitat de micelis i bacteris, profundament relacionats entre ells i amb les plantes amb què s'associen, una autèntica xarxa de xarxes. El 45% de biomassa restant, el forma la part aèria de les plantes; és la part visible del bosc. 

Però la importància de les micorizes no radica simplement en la seua predominança, en termes purament quantitatius, si no que va més enllà, fins al punt de suposar un element vital per a la supervivència de l'ecosistema. En general, es pot dir, que el conjunt de plantes que veiem no podrien sobreviure sense la presència de les micorizes, almenys una bona quantitat d'elles, perquè al voltant del 70% de les plantes terrestres en forma de micorizes.

La micoriza és la simbiosi que es produeix entre el miceli d'un fong i les arrels d'una planta. Fruit d'aquesta col·laboració interdependent, la planta subministra Carboni al miceli, i aquest li proporciona sals minerals (Fósfor, Nitrógen, Calci i Potassi), a més d'aigua, a la planta. Per a aquesta última, la micoriza li suposa explorar un volum de sòl molt superior al que arriba amb les seues arrels, al afegir-li les hifes del fong. Per si això no fos suficient, la presència del fong fa que la planta siga més resistent als canvis de temperatura i l'acidificació del sòl derivada de la presència de Sofre, Magnesi i Alumini, i a més a més, algunes reaccions fisiològiques del fong, indueixen a l'arrel a mantenir-se activa durant més temps.

Després de realitzar una analisi de la morfologia de les micorizes, classificant-les entre ectomicorizes (aquelles en què les hifes del fong no penetren en l'interior de les cèl·lules de l'arrel, com es produeix amb els fajos, roures, carrasques, pins, etc...), endomicorizes (les hifes s'introdueixen, en primer lloc, entre les cèl·lules de l'arrel, per a acabar penetrant-les, com per exemple succeïx amb les plantes herbàcies i graminees) i les ectendomicorizes (presenten mantell, com les ectomicorizes, però també penetren en l'interior de les cèl·lules), el Dr. Honrubia va fer un repàs de l'evolució que han sofert les micorizes a llarg de la història del planeta. 


Com a fet més rellevant en la seua tasca investigadora, caldria nomenar l'estudi de les aquaporines, proteïnes transmembranals encarregades de transportar l'aigua, a través dels compartiments cel·lulars, que s'aplica en la micoriza de plantes destinades a zones desèrtiques, com ara Emirats Àrabs. Aquesta proteïna va ser descoberta per Peter Agre, qui va obtenir el Nobel de Química en 2003.

Per  a finalitzar la conferència, era pràcticament obligatori parlar de les seues aplicacions a la micosilvicultura, aspecte que ha adquirit una gran importància en els últims temps per afavorir el desenvolupament de zones rurals de muntanya, amb sengles projectes micodes i micosylva. És de desitjar que els gestors de les nostres forests prengen bona nota del veritable potencial de les activitats micològiques, que poden arribar a suposar el triple de beneficis, si ho comparem amb aquells què s'obtindrien amb la tala, considerant un únic torn de tala.