Bosc Viu

LES PERSONETES QUE PLANTEN ARBRES.

per Ferran Gandia Navarro

Colla Ecologista l’Arrel

 Article aparegut a la secció d'opinió (Terra Crítica) del diari Levante-EMV, el passat diumenge 3 de febrer del 2013. Nota: aquesta és la versió llarga.

Hi ha un escriptor provençal del segle passat, anomenat Jean Giono (1895-1970), l’obra del qual, va estar profundament influenciada per la terra on va nàixer, Manosque en la ribera del riu Durance. Sent un home sensible, els seus relats es troben influenciats d’una terra que estimava, però que patia una forta desforestació. En L’homme qui plantait des arbres (1953), narra la història d’un personatge que consagra la seua existència a plantar arbres.

Aquella història regeneradora ha calat en el cor de molta gent per tot arreu; en 1990, a Ontinyent, uns adolescents del Grup d’Escoltes Màfeking-167 emprengueren plegats el camí traçat per Giono, proposant-se fer realitat aquella història de ficció. Era un grupet reduït de xicotets Elzéard Bouffier (el protagonista del relat), que, per damunt de tot, es negaven a romandre passius davant la degradació progressiva de l’entorn. Apostaren per la promoció dels boscos autòctons i, en la consecució d’aquell somni, tingueren la sort de poder gaudir de l’amistat, del coneixement adquirit a través de l’experiència, i com no, els ajudà també a créixer. S’acabava de sembrar la llavor que donaria pas a la Colla Ecologista l’Arrel.

El projecte de restauració forestal incloïa la gestió d’un viver. Des del punt de vista econòmic, l’inici va ser possible gràcies a una modesta ajuda de l’Ajuntament i, posteriorment, a l’Obra Social de Caixa Ontinyent. A aquest mecenatge cal afegir molta il·lusió, eficàcia, enginy i responsabilitat per part dels voluntaris, per a, així, completar la fórmula de funcionament.

No són senzilles les restauracions forestals en l’àmbit mediterrani: la coincidència al període estival de major sequedat ambiental i altes temperatures, produeix un estrés hídric que dificulta l’establiment dels plançons. Aleshores, el disseny adequat de l’actuació, una bona planificació de les operacions a realitzar, així com una execució acurada, demostren ser claus per a aconseguir els objectius pretesos; més que la quantitat, la qualitat, el treball ben fet, és allò realment important.

Amb la pràctica i el mètode de prova-error, es va anant perfilant el treball al planter, així com el disseny de les restauracions forestals. Aquestes es basen en una estratègia de creació de nuclis de dispersió i reclam, que amb l’ajuda de la fauna, serviran de potents focus de dispersió de llavors en el futur. Això és, es creen illes d’alta diversitat d’extensió reduïda, esperant que amb la maduresa d’arbres i arbusts, els seus fruits siguen dispersats i colonitzen les zones adjacents; es multiplica així, l’esforç original.

Les restauracions de l’Arrel estan basades en tres principis que són el respecte per la vegetació prèvia, el bosc no està format només per arbres i la lluita contra els monocultius. S’hi observa un acostament a la natura amb humilitat, conscients de la capacitat limitada dels humans. Es plantegen tasques d’ajuda a la regeneració, només allà on realment la intervenció siga determinant. Per a la qual cosa, és precís conèixer els processos naturals de successió per facilitació, i entendre’ls en ordre a esbrinar la millor manera d’acompanyar-los, en un veritable exercici de còpia i pega: copiem el comportament dels sistemes naturals i ho apliquem en el disseny de les nostres accions. I com a referència última que ho regeix tot: l’augment de la resiliència del sistema.

Quan es parla de processos que arriben a dilatar-se tant en el temps, com són els de regeneració de forests, la paciència, el treball a mig-llarg termini i la tenacitat, són fonamentals. Només un esforç continuat pot proporcionar fruits i, mai millor dit, els nuclis generats comencen a disposar de fruits a hores d’ara. Així que, en el futur pròxim, comprovarem si es produeix la dispersió de llavors. Al mateix temps, el bosc mediterrani recupera els colors perduts i com, si del millor pintor es tractés, la tardor pinta els rojos, grocs i violetes d’aurons, freixes de flor, roures i aranyoners, entre altres.

El treball es realitza en base a l’acció del voluntariat i, en ordre a ampliar el potencial del col·lectiu, es cerquen sinergies amb altres associacions o entitats, com ara, escoles infantils, col·legis, instituts, associacions de tot tipus, o fins inclús, empreses a través de la figura RSC, sense l’ajuda dels quals, no haguera estat possible aquest esforç col·lectiu. En el present i el futur, noves ferramentes de gestió, com la Custòdia del Territori, ens obri un ampli ventall de possibilitats d’acció.

Els incendis forestals ocupen un lloc rellevant en l’actualitat. Però s’ha de dir que no són l’única causa de degradació dels ecosistemes forestals (la construcció d’infraestructures i l’urbanisme abusiu, entre altres, depreden el nostre territori irreversiblement). La superació dels problemes d’un món complex, requereix l’aplicació de solucions, lògicament, complexes. Assistim a intervencions ridícules, motivades per una política de simple aparador; realitzar reforestacions en zones calcinades, quan la totalitat dels experts coincideixen en la necessitat d’esperar la regeneració natural; promoure l’ús dels ramats per a regenerar les zones cremades; o permetre l’extracció de fusta cremada a autèntics espècimens de rapinya, sense valorar els estudis científics que ho desaconsellen, són exemples del quefer quotidià acientífic de les nostres administracions públiques.

Més de 20.000 plançons produïts i uns 10.000 plantats, amb arbres que arriben als 7 metres d’alçada, són el llegat que deixa aquest projecte de restauració forestal. Avui en dia, l’Arrel desenvolupa també la seua activitat en altres camps. La gestió d’horts, l’educació ambiental, la defensa del territori i l’organització de conferències o fires diverses, formen part de la funció social d’aquesta entitat modesta. Res ens faria més feliços que el saber que aquesta experiència arribés a servir de model per a altra gent. Rendim també homenatge a aquells col·lectius i individus dedicats a la plantació d’arbres i arbusts, allà on siguen. Seguim endavant.

En homenatge a totes aquelles persones que planten arbres.