FES DEL TEU JARDÍ UN BOSC MEDITERRANI.

El passat dimecres 23 de novembre, en el cicle de conferències 2011 del Jardí Botànic, dedicat a l'Any Internacional dels Boscos, Jordi Domingo, tècnic de projectes de la Fundació Global Nature i de l'Oficina Tècnica d'Avinença, ens va introduir al fascinant món de la jardineria, a partir d'un enfocament eminentment pragmàtic: les espècies autòctones són les millors adaptades a les condicions ambientals de la zona i, per tant, els jardins que les utilitzen són més fàcils de mantenir. La presentació de la conferència va estar a càrrec d'Enrique Montoliu, president de la fundació Fundem. Programació.

Els jardins són llocs màgics, especials, que tenen una forta càrrega espiritual. Així es pot demostrar amb el jardí de l’Edèn, de la tradició cristiana, o amb “la promesa” i els quatre rius sagrats de la tradició islàmica, o en la vida de Buda i els jardins donats pels seus deixebles.

Els jardins apareixen amb els primers assentaments humans i tenien una finalitat pràctica; per a abastir-se dels fruits, per a servir-se dels seus usos medicinals, per a produir teixits, etc... Amb el temps, aquesta visió va canviar fins a convertir-se en espais privats tancats i en tot un signe d’ostentació.

El jardí, en el fons, suposa una transformació del paisatge; mentre que els boscos funcionen tot sols, els jardins requereixen una inversió d’enegia, que serà major o menor, en funció del seu disseny.

Com a exemple de jardins, Jordi Domingo ens va traslladar fins a les terres del sud d’Anglaterra (South West England), a Wiltshire, on es troba l’Heretat de Stourhead, que inclou una “Villa Palladiana”, una reproducció del Temple d’Apollo i del Pantheon i els seus magnífics jardins, dissenyats per en Henry Hoare II (banquer), que precisament era el fill d’en Henry Hoare I, responsable d’adquirir aquesta propietat.

Stourhead té una superfície de 1000 ha i, avui en dia, posseeix la col·lecció d’arbres més important d’Anglaterra. Des de 1946, és gestionada per National Trust, que és l’entitat europea de custòdia del territori més antiga. Està formada per uns 4.000.000 de socis i gestiona el 2% del territori d’Anglaterra, a través, bé de la compra de terrenys, bé de les donacions.

La raó de ser de la custòdia del territori s’explica millor en períodes de crisi (com el que estem patint?) en què els estats, en ordre a obtenir recursos extraordinaris, no dubten en vendre part del seu patrimoni natural. Aquesta és una opció molt reeixida en països com ara els Estats Units d’Amèrica o el Canadà, o la mateixa Anglaterra.

Com a mostra d’entitats de custòdia del territori al País Valencià, trobem a Fundem, la fundació d’Enrique Montoliu. Entre altres espais, la fundació gestiona el Mas del Peraire, a la Tinença de Benifassà, i el jardí de l’Albarda, a Pedreguer. Aquest últim és un exemple magnífic d’allò que s’anomena xerojardineria (jardineria amb baix consum d’aigua). L’ús d’espècies autòctones o de materials nobles, que tenen un procés d’envelliment que realça la seua bellesa intrínseca, converteixen les diferents àrees en que es troba dividit aquest jardí, l’umbracle, la rocalla, el jardí formal, el jardí islàmic, etc... en un plaer per als sentits a un cost energètic baix, un ús de recursos hídrics mínim, un respecte per l’entorn i una tasca de conscienciació important.

"Cremat sense fils" Plataforma contra l'Alta Tensió a les comarques centrals.

NO A L’ALTA TENSIÓ:

ATENCIÓ, GENT TREBALLANT RECICLANT CONSCIÈNCIES.

El periòdic d'Ontinyent, dissabte 19 de novembre del 2011

Les obres de construcció de la línia elèctrica aèria, que pretén enllaçar la línia Juan Urrutia d’Alcoi amb la Subestació d’Ontinyent, continuen a bon ritme, al temps que s’intensifiquen els esforços d’oposició, des dels moviments socials integrats en la Plataforma No a l’Alta Tensió, Cremat sense fils.

Encara no fa un any de la creació de la Plataforma contra l’Alta Tensió “Cremat sense fils”, però després d’una quantitat ingent de treball, d’un no parar d’activitats, aquesta s’ha fet un buit en la societat dels municipis d’un i l’altre costat de la Covalta, i serres que l’acompanyen.

Hi ha qui pensa que només es tracta d’una minoria que es limita a penjar pancartes dels balcons. Potser caldria respondre aleshores, que hi ha coses, com les bones essències, que es subministren en flascons menuts i que les idees, han de ser valorades per elles mateix, independentment de la quantitat de gent disposada a defensar-les públicament.

La plataforma, però, va molt més enllà i representa un moviment global que amb el temps s’imposarà, malgrat la ceguera d’alguns. En realitat, és un corrent d’aire fresc que acabarà renovant i reciclant consciències.

Possiblement, la plataforma sorgeix en el moment dels últims 30 anys en què el moviment social d’Ontinyent i la comarca presenta la seua millor cara. Està integrada, majoritàriament per gent jove, sens cap mena de dubte, les generacions millors formades que ha disposat mai aquest país, fruït de l’estat del benestar dels darrers anys. Formada en llengües, atapeïda de coneixement científic i ansiosa per demostrar-ho, si se’ls dóna una oportunitat de fer-ho, quan estem vivint moments en què l’atur juvenil frega el 50%. Enginyers, economistes, arquitectes, biòlegs, sociòlegs, i sobretot, gent que no està disposada a ser manipulada, engreixen la nòmina d’aquesta peculiar empresa.

Engegar, en un primer moment, el debat sobre la necessitat real de construir aquesta línia d’alta tensió, per a tot seguit, replantejar el model de creixement imperant. Aquesta pot resultar una aposta provocadora, de fet pretén ser-ho, sobretot per a aquells que estan còmodament instal·lats sobre el model actual; però la realitat és que, més prompte o més tard, estem avocats a abordar la qüestió, i la plataforma ara, vol provocar la reflexió i promoure el canvi. Això és inevitable perquè el model regnant ha quedat demostrat haver fracassat; no hi ha planeta que suporte el ritme de depredació del món occidental, això són faves explicades (el sistema planeta té capacitat per a produir una determinada quantitat de recursos; nosaltres, sobretot el món occidental, o el nord, com es vullga dir, consumim una quantitat de recursos molt superior).

Hi ha alternatives a la construcció aèria de la línia d’alta tensió Juan Urrutia-Subestació d’Ontinyent. Si finalment queda convenientment justificada la seua construcció, en un escenari de crisi en què els consums energètics han baixat considerablement, la línia elèctrica podria i hauria de construir-se soterrada seguint el traçat de l’actual autovia. Aquesta és una possibilitat plenament viable, i que s’aplica en altres països amb major sensibilitat ambiental. Per suposat, aquesta alternativa obliga a fer una major despesa econòmica a l’empresa elèctrica, però posats a fer balanços econòmics, ¿quin és el valor, en diners comptants, del paisatge que aquesta línia elèctrica aèria va a fer malbé, ara i per a sempre?...

Anant més enllà, i sobre la base d’un creixement sostenible, amb el vertader significat d’aquesta paraula, el present i el futur del nostre model econòmic s’ha de fomentar, parlant en termes energètics, en l’estalvi i la millora de l’eficiència energètica, i en la progressiva substitució del sistema elèctric, des del model concentrat vigent a un model distribuït, en què els centres de producció d’energia es trobarien més a prop dels centres de consum d’aquesta. Però caldria també parlar de la política de residus, de les famoses 3 R’s, el Redueix, el Reutilitza i el Recicla. Perquè tot està connectat amb tot, som energia i aquesta es transforma d’unes formes a d’altres. Si aconseguim que els processos siguen cíclics, com es produeix en els sistemes naturals, que no cal oblidar, han perdurat en el temps, en lloc de lineals, com els de la majoria dels sistemes creats artificialment per l’home, i que ens han portat a aquesta crisi mediambiental, triomfarem davant d’aquesta, la crisi de veritat a què s’afronta la humanitat en aquest segle. Si, per contra, ens obstinem en perpetuar el model existent, fracassarem.

Som energia, tot és pot traduir i quantificar en termes energètics; plantejar el tipus de ciutat que volem dissenyar (ciutat compacta vs ciutat disseminada), el model de transport de persones i mercaderies, el futur de l’agricultura i dels altres sectors productius, entre d’altres, cal que siguen posats sota revisió. Que la seua anàlisi racional ens porte, a poc a poc, cap a un sistema més pròxim al bategar d’aquest planeta, que ens dóna per viure. En definitiva, que tot plegat servisca per a construir un futur que siga realment racional.

http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=tAQkn-BIrjk

LES ORQUÍDIES I ELS BOSCOS TROPICALS.

Aquest és el títol de la conferència que va donar el biòleg Rubén Velázquez el passat dimecres 16 de novembre, per a parlar d'orquídies i d'epifitisme, dins del cicle dedicat a l'Any Internacional dels Boscos. Programació.

L'epifitisme tracta sobre el conjunt de plantes que viuen sobre altres plantes, usant-les simplement com a suport, sense establir una relació de parasitisme. El terme epífita prové d'epi sobre, i phyton planta. Dins del grup de les plantes epífites trobem les molses, els líquens, les falgueres, les bromèlies i les orquídies.

La necessitat d'aquestes plantes de grimpar, ve provocada per l'absència de llum en les capes baixes dels boscos més atapeïts. Al parlar sobre orquídies epífites, cal dir que l'evolució d'aquestes espècies ha vingut determinada per les característiques del suport on s'estableixen. Per  una banda, cal considerar la inestabilitat, perquè el suport es mou i, per altra banda, cal considerar les situacions ambientals extremes, atesa la manca de nutrients, l'elevada dessecació i, a vegades, la forta insolació.

Tot plegat, aquestes condicions límit han forjat una gran varietat de formes i tamanys, i sobretot, unes estratègies d'una gran especialització, com ara, arrels que creixen cap amunt formant un niu que replega fulles, excrements d'animals i insectes morts, per a poder obtenir nutrients.

L’ARBRE ALS BOSCOS URBANS. CIÈNCIA I EMERGÈNCIA DE LA MÀGIA.

El passat dimecres 9 de novembre, es va celebrar al Jardí Botànic de la Universitat de València, aquesta conferència a càrrec de José Manuel Rodríguez, que es membre de AEA, “Asociación Española de Arboricultura”, i pertany a l’Escola de Jardineria i Centre d’Estudis Ambientals “Joaquín Romero Murube” de Sevilla. Ha participat, entre altres projectes, en el disseny dels jardins dels espais de l’Expo 92 de Sevilla.

Partint des d’una base científica, José Manuel va anar desgranant l’univers dels arbres de les ciutats, per a acabar fent-nos descobrir, el caire màgic de les zones arbrades urbanes, per la fascinació que desperta entre la ciutadania, la convivència amb aquests arbres, incloent-hi els monumentals, i comunitats vegetals.

L’arbrat a les ciutats s’ha d’entendre des de tres perspectives diferents. Són el que s’anomenen Primera Natura i Segona Natura, segons el filòsof Descartes i la seua visió cartesiana de la vida, i la Terza Natura de l’italià Jacopo Bonfadio, que pretén millorar la natura de les coses a través de l’art. D’aquesta manera, l’aproximació a l’arbrat s’ha de fer considerant els següents aspectes:

• Primer: Les funcions que realitzen els arbres i la resta d’espècies vegetals dins de l’ecosistema urbà, és a dir, absorció de CO₂, formació d’hàbitats per a la fauna urbana, l’arbre com a talaia per a les aus, etc...
• Segon: La gestió que es fa d’aquests espais, tan pel que fa al disseny, com al seu manteniment.
• Tercer: Els beneficis intangibles que aporta a nivell espiritual, per la seua bellesa i la creació d’ambients amables.

Sobre el disseny de les zones verdes urbanes, va insistir en la creació d’equips multidisciplinars, amb arquitectes, paisatgistes, i d’altres, que treballen realment de forma conjunta, i no com a la juxtaposició de diferents produccions, més o menys independents. En l’arrel als problemes existents en la pràctica, es troba l’aplicació del paradigma causa-efecte que intenta donar solucions senzilles en un món complex, i com a antídot, el ponent va proposar l’assumpció del paradigma de la complexitat. Perquè la realitat així ho és, i la seua interpretació s’ha d’entendre, no com a la suma de les parts, sinó com la valoració de totes les sinèrgies que es produeixen en posar tots els elements junts.

També va fer una referència a l’obra literària “Al Nord la muntanya, al Sud el llac, a l’Oest el camí, a l’Est el riu”, de l’escriptor hongarès Lászlo Krasznahorkai, en què s’explica la història d’un jove de 1000 anys, que cerca el jardí més bell del món. El protagonista acaba visitant un monestir al Japó on es cultiva el xiprer hinoki (Chamaecyparis obtusa), conreat per la seua fusta d’alta qualitat que es utilitzada en la construcció de temples, palaus, santuaris, teatres, etc... Finalment, després d’haver visitat 99 jardins espectaculars i no haver trobat el jardí més bonic del món, descobreix un hort on un toryo, cuidador dels arbres, s’encarrega de tenir cura dels xiprers hinoki, que són originaris de la Xina, i que van poder fructificar només una vegada, quan el pol·len va ser capaç de recórrer els 3000 km que els separaven de les comunitats de xiprer hinoki residents a la Xina. Amb això l’escriptor pretén fer descobrir la bellesa de lo quotidià i desplaçar allò secret al centre d’atenció.

QUÈ NO SIGA TOT DESTRUCCIÓ.


Entre tanta notícia roïna referent als boscos i la seua gestió, almenys en aquestes contrades, "la millor terreta del món", et convidem a gaudir del següent vídeo que mostra una xicoteta part d'allò que atresoren els boscos.


Dura uns 9 minuts, però realment paga la pena.





Font: BBC Planet Earth Episodes Music - Medwyn Goodall. Track 1 - Headwind Track 2 - Whisper On The Moors


(Si al rebre la notificació per correu, no el pots visualitzar, accedeix directament al bloc http://boscviu.blogspot.com/2011/11/que-no-siga-tot-destruccio.html) 

NOVA TALA DE PINS AL PARC NATURAL DEL PENYAGOLOSA.

La tala de pins s'ha realitzat amb l'excusa de combatre una plaga de vesc (Viscum album) i es troba enmarcada en un pla de deu anys que pretén l'abatiment de 8000 pins, "Pla de control del vesc". 

Va ser l'any 2010 quan va començar la tala i s'estima que es van retirar uns 3000 pins, només en aquell any. A finals de l'any passat, la Conselleria de Medi Ambient de la G.V., va anunciar que durant l'any 2011, a causa de la manca de consignació pressupostària per a continuar el "Pla de control del vesc", anaven a cancel·lar-se les operacions en què es pretenien tallar 900 pins més.

En les fotografies, es pot observar que la tala afecta a exemplars de gran port.

El vesc és una planta semiparàsita que arrela en l'escorça dels arbres, alimentant-se a partir de la saba d'aquests. Els arbres i arbusts hostes poden ser frondosos o resinosos, com és el cas de les coníferes i les plantes rosàcies, pomeres i cirerers, per exemple. El vesc, en el parc natural del Penyagolosa, ha conviscut amb els pins durant molt de temps, sense suposar cap amenaça a la supervivència de la pineda. En tot cas, el fet que un pi estiga afectat pel vesc, pot suposar o no, la seua mort i punt (cosa que es produeix rarament). Ara bé, si tallem el pi amb aquesta excusa, el resultat obvi és l'eliminació de l'exemplar en qüestió.

Les alternatives a aquest pla, passen necessàriament per la facilitació de l'establiment en la zona, d'altres arbres i arbusts que proporcionen fruits per a les aus frugívores que s'alimenten del fruit del vesc, suposant així, el principal vehicle d'expansió de la planta paràsita. Amb el règim alimentari alternatiu, l'expansió de la plaga minvaria considerablement.

En la següent presentació, es poden observar els treballs de tala i extracció dels arbres realitzats en 2010. Cal destacar l'afecció al sòl provocada per l'arrossegament dels troncs, l'afecció a arbres d'altres espècies, com per exemple aurons (Acer opalus subsp. granatense) que curiosament formen part de la vegetació clímax de la zona on es van produir les tales, i no els pins en qüestió, i la caiguda de caixes-niu.

NOTA DE PREMSA (11/11/2011).


Informació sobre el vesc i el seu tractament 
(Departamento de Medio Ambiente, Gobierno de Aragón)

MICORIZES: LA PART INVISIBLE DEL BOSC.

Nova conferència al Jardí Botànic de València, en el marc de les celebracions per ser el 2011 l'any internacional dels boscos. Programació.

   

L'auditori Joan Plaça del Jardí Botànic, va acollir el dimecres 2 de novembre, el quart episodi d'aquest cicle de conferències. En aquesta ocasió, el ponent va estar el Dr. Mario Honrubia, Catedràtic de Biologia Vegetal de la Universitat de Murcia. 

Les micorizes són la part invisible del bosc, però no per això, són menys importants. De fet, s'estima que el 55% de tota la biomassa del sistema "bosc", contemplant la seua totalitat, l'aèria i la soterrada, es troba en el sòl, formada per les arrels de les plantes i una infinitat de micelis i bacteris, profundament relacionats entre ells i amb les plantes amb què s'associen, una autèntica xarxa de xarxes. El 45% de biomassa restant, el forma la part aèria de les plantes; és la part visible del bosc. 

Però la importància de les micorizes no radica simplement en la seua predominança, en termes purament quantitatius, si no que va més enllà, fins al punt de suposar un element vital per a la supervivència de l'ecosistema. En general, es pot dir, que el conjunt de plantes que veiem no podrien sobreviure sense la presència de les micorizes, almenys una bona quantitat d'elles, perquè al voltant del 70% de les plantes terrestres en forma de micorizes.

La micoriza és la simbiosi que es produeix entre el miceli d'un fong i les arrels d'una planta. Fruit d'aquesta col·laboració interdependent, la planta subministra Carboni al miceli, i aquest li proporciona sals minerals (Fósfor, Nitrógen, Calci i Potassi), a més d'aigua, a la planta. Per a aquesta última, la micoriza li suposa explorar un volum de sòl molt superior al que arriba amb les seues arrels, al afegir-li les hifes del fong. Per si això no fos suficient, la presència del fong fa que la planta siga més resistent als canvis de temperatura i l'acidificació del sòl derivada de la presència de Sofre, Magnesi i Alumini, i a més a més, algunes reaccions fisiològiques del fong, indueixen a l'arrel a mantenir-se activa durant més temps.

Després de realitzar una analisi de la morfologia de les micorizes, classificant-les entre ectomicorizes (aquelles en què les hifes del fong no penetren en l'interior de les cèl·lules de l'arrel, com es produeix amb els fajos, roures, carrasques, pins, etc...), endomicorizes (les hifes s'introdueixen, en primer lloc, entre les cèl·lules de l'arrel, per a acabar penetrant-les, com per exemple succeïx amb les plantes herbàcies i graminees) i les ectendomicorizes (presenten mantell, com les ectomicorizes, però també penetren en l'interior de les cèl·lules), el Dr. Honrubia va fer un repàs de l'evolució que han sofert les micorizes a llarg de la història del planeta. 


Com a fet més rellevant en la seua tasca investigadora, caldria nomenar l'estudi de les aquaporines, proteïnes transmembranals encarregades de transportar l'aigua, a través dels compartiments cel·lulars, que s'aplica en la micoriza de plantes destinades a zones desèrtiques, com ara Emirats Àrabs. Aquesta proteïna va ser descoberta per Peter Agre, qui va obtenir el Nobel de Química en 2003.

Per  a finalitzar la conferència, era pràcticament obligatori parlar de les seues aplicacions a la micosilvicultura, aspecte que ha adquirit una gran importància en els últims temps per afavorir el desenvolupament de zones rurals de muntanya, amb sengles projectes micodes i micosylva. És de desitjar que els gestors de les nostres forests prengen bona nota del veritable potencial de les activitats micològiques, que poden arribar a suposar el triple de beneficis, si ho comparem amb aquells què s'obtindrien amb la tala, considerant un únic torn de tala. 

El CES cuestiona el cambio legal del Consell para recalificar montes quemados

El Comité Económico y Social advierte a la Generalitat que debe respetar la ley de Montes, que permite variar el uso de zonas afectadas por incendios durante 30 años sólo si estaba previsto antes del siniestro.

Llegir més.