DESPRÉS DE LES CENDRES.
Novament
els incendis de setembre tornen a commocionar l’opinió pública, i no
contribueixen a fer reflexions fredes, serenes i racionals. Al llarg d’un estiu
ple de focs, hem pogut conèixer un veritable allau d’opinions als mitjans de
comunicació, moltes d’elles viscerals, apassionades i poc fonamentades. Moltes
vegades contradictòries i confuses. Hi ha hagut una gran coincidència en alguns
lemes: “cal netejar el bosc”, “la prevenció es fa a l’hivern”, etc... Però quan
es considera en detall, no sé sap ben bé que vol dir açò; sembla que cadascú li
dona un significat diferent. Netejar què?... Prevenir com?...
Gran
part de les opinions aparegudes, concebeixen el bosc només com a un conjunt
d’arbres, i poc més, i és açò l’única cosa que es pretén “salvar”. Però aquesta
simplificació no és un bosc en el sentit estricte de la paraula, en el seu
significat ecològic. Potser que en alguns casos (o fins i tot en bastants, però
s’hauria de justificar bé) ens calguen aquests conjunts d’arbres, més semblants
a un jardí o a un conreu, que a un veritable ecosistema natural, ja siga per
motius econòmics, socials, paisatgístics, etc... Però és segur, totalment
segur, que a banda d’aquests espais, ens calen veritables boscos, amb la seua
complexitat i amb la seua integritat (amb allò que alguns denominen “brutícia”,
amb absoluta falta de rigor).
Sobretot,
si volem aconseguir objectius que, en tota classe de tractats internacionals, cimeres,
documents científics i lleis, apareixen com a destacats i essencials. Si volem
mantindre la biodiversitat (o fins i tot recuperar-la), protegir els aqüífers i
el sòl fèrtil, tot evitant l’erosió, si volem lluitar contra el canvi climàtic,
etc... aleshores necessitem una bona part del territori que conserve boscos en
el sentit ecològic de la paraula, amb el màxim nivell de naturalitat i
originalitat, amb diversitat de components, amb arbusts, herbes i lianes, amb
una fauna diversa i amb una flora bacteriana al sòl ben desenvolupada i
conservada.
Moltes de
les propostes que voluntariosa i ardorosament s’han fet aquest estiu en
tertúlies, articles i proclames són incompatibles amb la conservació i
l’expansió d’aquests veritables boscos. A més a més, tampoc acabaran amb el
problema dels incendis (donat que no incideixen en les causes del problema). Calen,
en canvi, estratègies contra els incendis que siguen respectuoses amb el sòl
fèrtil i amb la resta de components de l’ecosistema. Calen opcions de gestió
molt més acurades i racionals, que les “neteges”, els “tallafocs” i altres
intervencions agressives que es proposen.
D’altra
banda, aquestes “solucions” agressives no garanteixen que no hi hagen incendis
o que no vagen a ser perillosos i difícils de controlar. Alguns dels incendis
greus d’aquest estiu s’han produït en zones bastant netejades i quadriculades,
per tallafocs i pistes forestals (com el del Teleno, a Lleó, on cremaren més de
10.000 ha).
La major
part dels incendis tenen causes humanes, fonamentalment negligències, accidents
i imprudències. És, per tant, en evitar aquestes causes, de vegades banals,
estúpides, absurdes,... en què s’haurien de concentrar els esforços, i no en
eliminar la vegetació natural, que mai es crema sense causes concretes. La
vegetació, per inflamable que siga, mai es crema tota sola.
Tanmateix
s’ha retallat en vigilància i en la veritable prevenció (evitar les causes) dels
incendis, i s’intervé encara tard, perquè no es detecten a temps molts focs o
es subestima la perillositat d’un menut conat. Dedicar els escassos diners
adreçats al medi ambient a eliminar vegetació, i desprotegir i alterar el sòl,
esdevé una absurditat, quan tenim tantes mancances en veritable prevenció.
Tant la
prevenció d’incendis i d’altres agressions (no oblidem que, a més del foc, el
bosc es degrada per altres factors, com ara, l’urbanisme, la construcció d’infraestructures
i la contaminació, per exemple), com la regeneració i restauració d’ecosistemes degradats,
s’han d’enfocar ecològicament, per damunt de qualsevol altre criteri
economicista o sociològic, (almenys, en una bona part del territori forestal,
encara que poden haver-hi excepcions, però no tantes), han d’estar ben
fonamentades i executades amb criteris científics, amb dos objectius
irrenunciables: mantindre la
biodiversitat i evitar l’erosió.
Qualsevol altre objectiu, ve després d’aquests dos. Lamentablement la
frustració, la ràbia i la tristesa que generen els incendis no sempre van
acompanyades de reflexions racionals, realistes i sostenibles.
Carles Arnal (Doctor en Biologia; Comissió Forestal d’Acció Ecologista-Agró)
Tots sabem que la principal causa per la qual s’incendia la muntanya és el ser humà, ja siga per labogeria d’un piròman, els interessos econòmics d’un sistema urbanístic depredador del territori o per la negligència d’una persona poc formada o poc educada en matèria ambiental, que infravalora la perillositat de les seues actuacions en la muntanya. Presumptament esta ha sigut la causa dels dos grans incendis que hem patit fins al moment este estiu. Dues negligències (l’espurna d’una radial a Dos Aguas i una crema agrícola a Andilla) que han convertit els boscos de l’interior de València i de part de Castelló en sendra.
Malauradament, els serveis d’extinció, com també ha passat amb els de vigilància i prevenció, porten des de l’inici de la crisi patint la tisora pressupostària de la Generalitat Valenciana. Jutgen vostés mateixos les conseqüències d’estes retallades, en un país on els nostres governants s’han gastat els nostres diners en projectes megalòmans per a la projecció personal del polític de torn. Ací pot ser també faça falta més educació i formació, però concretament democràtica i de com gestionar la Res Pública...
