Bosc Viu

L’ARBRE ALS BOSCOS URBANS. CIÈNCIA I EMERGÈNCIA DE LA MÀGIA.

El passat dimecres 9 de novembre, es va celebrar al Jardí Botànic de la Universitat de València, aquesta conferència a càrrec de José Manuel Rodríguez, que es membre de AEA, “Asociación Española de Arboricultura”, i pertany a l’Escola de Jardineria i Centre d’Estudis Ambientals “Joaquín Romero Murube” de Sevilla. Ha participat, entre altres projectes, en el disseny dels jardins dels espais de l’Expo 92 de Sevilla.

Partint des d’una base científica, José Manuel va anar desgranant l’univers dels arbres de les ciutats, per a acabar fent-nos descobrir, el caire màgic de les zones arbrades urbanes, per la fascinació que desperta entre la ciutadania, la convivència amb aquests arbres, incloent-hi els monumentals, i comunitats vegetals.

L’arbrat a les ciutats s’ha d’entendre des de tres perspectives diferents. Són el que s’anomenen Primera Natura i Segona Natura, segons el filòsof Descartes i la seua visió cartesiana de la vida, i la Terza Natura de l’italià Jacopo Bonfadio, que pretén millorar la natura de les coses a través de l’art. D’aquesta manera, l’aproximació a l’arbrat s’ha de fer considerant els següents aspectes:

• Primer: Les funcions que realitzen els arbres i la resta d’espècies vegetals dins de l’ecosistema urbà, és a dir, absorció de CO₂, formació d’hàbitats per a la fauna urbana, l’arbre com a talaia per a les aus, etc...
• Segon: La gestió que es fa d’aquests espais, tan pel que fa al disseny, com al seu manteniment.
• Tercer: Els beneficis intangibles que aporta a nivell espiritual, per la seua bellesa i la creació d’ambients amables.

Sobre el disseny de les zones verdes urbanes, va insistir en la creació d’equips multidisciplinars, amb arquitectes, paisatgistes, i d’altres, que treballen realment de forma conjunta, i no com a la juxtaposició de diferents produccions, més o menys independents. En l’arrel als problemes existents en la pràctica, es troba l’aplicació del paradigma causa-efecte que intenta donar solucions senzilles en un món complex, i com a antídot, el ponent va proposar l’assumpció del paradigma de la complexitat. Perquè la realitat així ho és, i la seua interpretació s’ha d’entendre, no com a la suma de les parts, sinó com la valoració de totes les sinèrgies que es produeixen en posar tots els elements junts.

També va fer una referència a l’obra literària “Al Nord la muntanya, al Sud el llac, a l’Oest el camí, a l’Est el riu”, de l’escriptor hongarès Lászlo Krasznahorkai, en què s’explica la història d’un jove de 1000 anys, que cerca el jardí més bell del món. El protagonista acaba visitant un monestir al Japó on es cultiva el xiprer hinoki (Chamaecyparis obtusa), conreat per la seua fusta d’alta qualitat que es utilitzada en la construcció de temples, palaus, santuaris, teatres, etc... Finalment, després d’haver visitat 99 jardins espectaculars i no haver trobat el jardí més bonic del món, descobreix un hort on un toryo, cuidador dels arbres, s’encarrega de tenir cura dels xiprers hinoki, que són originaris de la Xina, i que van poder fructificar només una vegada, quan el pol·len va ser capaç de recórrer els 3000 km que els separaven de les comunitats de xiprer hinoki residents a la Xina. Amb això l’escriptor pretén fer descobrir la bellesa de lo quotidià i desplaçar allò secret al centre d’atenció.